NUL·LITAT DE LA CLÀUSULA D’IMPUTACIÓ DE DESPESES I ACCIÓ DE RESTITUCIÓ DE LES QUANTITATS INDEBIDAMENT PAGADES

Arran de les Sentències del Ple del Tribunal Suprem de data 23 de gener de 2019, ratificades per la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de data 16 de juliol de 2020 (assumptes acumulats C-224/19 i C-259/ 19), no hi ha dubte sobre la nul·litat de la clàusula d’imputació de despeses al consumidor en les diferents escriptures de préstecs, establint-se el repartiment de despeses de la manera següent:

• Aranzel notarial correspon per meitats a l’entitat bancària i al prestatari (STS 457/2020)
• Aranzel registral correspon a l’entitat bancària
• Despeses de gestoria corresponen a l’entitat bancària (STS 555/2020)
• Despeses de taxació correspon a l’entitat bancària, quan no sigui aplicable la Llei 5/2019 de 15 de març (STS 61/2021)
• I l’impost de transmissions patrimonials correspon al prestatari

Per tant, el problema no rau en la nul·litat de la clàusula, que no prescriu, sinó en les conseqüències de la seva nul·litat, en l’acció de restitució de les quantitats pagades indegudament.

Mitjançant interlocutòria del Tribunal Suprem de data 22 de juliol de 2021 (rec. 1799/2020) es planteja com a qüestió prejudicial davant el TJUE quin ha de ser l’inici del còmput del termini de prescripció, en el qual el mateix TS descarta: “la solución consistente en que el día inicial del plazo de prescripción sea el día en que se hicieron los pagos indebidos como consecuencia de la aplicación de la cláusula declarada abusiva”, barallant dues opcions més:

1. “Que el día inicial del plazo de prescripción de la acción de restitución sea el de la sentencia que declara la nulidad de la cláusula. (…)
2. Que el día inicial sea aquel en que el Tribunal Supremo dictó una serie de sentencias uniformes en que declaró que las cláusulas que atribuían al consumidor el pago de todos los gastos del contrato eran abusivas y decidió cómo debían distribuirse tales gastos una vez expulsada la cláusula del contrato. Igualmente, puede decirse, no respecto de la jurisprudencia del Tribunal Supremo, sino desde la propia jurisprudencia del TJUE, cuando admitió que la acción de restitución podía estar sujeta a un plazo de prescripción.”

Si bé encara no hi ha resolució per part del TJUE, el termini de prescripció al·legat que utilitza l’entitat bancària per sustentar la improcedència de tornar les quantitats reclamades, això és 10 anys des del pagament de les factures en virtut de l’article 121-20 CCC, quedaria descartat, doncs com diem, tot i tractar-se de dues accions que es plantegen de forma acumulada, l’acció de restitució és la conseqüència directa de la declaració de nul·litat de la clàusula que es considera abusiva, i per això l’inici del termini de prescripció per sol·licitar la devolució de les quantitats satisfetes de més hauria de ser des de la sentència que declara aquesta nul·litat.

A dia d’avui, la imputació de despeses no és una qüestió controvertida en haver quedat establert mitjançant la Llei 5/2019 de 15 de març, reguladora dels Contractes de Crèdit Immobiliari que totes les despeses corresponen a l’entitat bancària, a excepció de la taxació i la còpia de l’escriptura notarial que sol·licite el prestatari:

Així diu a l’article 14.1 “El prestador, intermediari de crèdit o el seu representant designat, si escau, haurà de lliurar al prestatari o potencial prestatari, amb una antelació mínima de deu dies naturals respecte al moment de la signatura del contracte, la documentació següent : (…)”

apartat e) “Informació clara i veraç de les despeses que corresponen al prestador i les que corresponen al prestatari. Les despeses següents es distribuiran de la següent manera:

1. Les despeses de taxació de l´immoble corresponen a prestatari i les de gestoria al prestador.
2. El prestador assumirà el cost dels aranzels notarials de l’escriptura de préstec hipotecari i els de les còpies els assumirà qui les sol·liciti.

• Les despeses d’inscripció de les garanties al registre de la propietat correspondran al prestador.

1. El pagament de l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats es realitzarà de conformitat amb allò establert a la normativa tributària aplicable.”

Corresponent-li el pagament de l’impost a l’entitat bancària en atenció al Reial decret llei 17/2018 de 8 de novembre que modifica l’article 29 del Text refós de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, dient: “Quan es tracti de escriptures de préstec amb garantia hipotecària, es considera subjecte passiu al prestador”.

Signat. María Vázquez Bernárdez

Col. 38.934 ICAB