Primera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la necessitat d’autorització de la Comunitat de Propietaris per dividir físicament un departament en dos (STJC núm. 16 de data 2 d’abril de 2024)

Aquest despatx, en defensa dels interessos de la Comunitat de Propietaris, es va oposar a la demanda interposada per un dels comuners, que impugnava l’acord mitjançant el qual la Comunitat li denegava l’autorització per poder dividir físicament o materialment el seu habitatge en dos. Rellevant el fet que no se sol·licitava la divisió jurídica, per la qual cosa no implicava un canvi de coeficients ni una modificació del títol constitutiu.

La Sentència de primera instància va estimar la demanda, declarant la nul·litat de l’acord comunitari amb el reconeixement consegüent del dret de l’actora a dur a terme les obres projectades. L’estimació es va basar que el jutge d’instància entenia que si bé l’obra comportava afectacions de menor entitat sobre elements comuns, per la qual cosa seria pertinent l’autorització comunitària, la denegació de la mateixa per part de la Comunitat era abusiva.

La Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona va confirmar la sentència de primera instància, desestimant el recurs d’apel·lació, però l’Audiència va entendre que, d’acord amb la doctrina del Tribunal Suprem (STS 19/12/2008), la reforma de divisió física o material no necessitava l’acord unànime de la Junta de Propietaris i, per tant, no entra a analitzar l’abús de dret.

Davant d’aquesta Sentència aquest despatx va interposar el recurs de cassació oportú, l’únic motiu del qual es basava en la infracció de l’article 553-36.2 i 3 del CCC, a l’empara de l’art. 477.2.3r de la LEC, per absència de jurisprudència del TSJC en relació amb la necessitat d’autorització de la Comunitat de Propietaris per a la realització d’obres de segregació, o divisió física o material d’un departament en dos, el qual fou estimat.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la sentència núm. 16 de data 2 d’abril de 2024 (recurs de cassació núm. 126/2023), en el seu fonament de dret 4t diu:

            “7. Es evidente, además de notorio, que la división de una vivienda en dos, que es lo realmente pretendido en el presente supuesto, implica a todos los comuneros, si como acontece en el presente caso, exigen duplicidad de canalizaciones, conexiones, desagües, etc. Precisos, cuanto por el precedente que supone para el resto de comuneros posibles interesados en la misma solución si su piso lo permite según la normativa urbanística “ad hoc”.

(…)

Es por ello, que no puede sostenerse que la división propuesta por los demandantes-recurridos no suponga alteración de elementos comunes por alteración de su primitiva configuración y un uso más intenso de los mismos.

(…)

8. Es por lo expuesto que el motivo debe ser estimado, al ser necesario, en el presente supuesto, el acuerdo de la Comunidad de propietarios”.

I a més, assumeix la Sala les funcions d’instància per tractar l’abús de dret que va ser omès en segona instància, indicant al Fundament de Dret 5è:

            “6. Partiendo de los hechos probados de la sentencia de primera instancia no aparece la situación de abuso de derecho, ni mucho menos la negativa de la Comunidad originaba perjuicio desproporcionado a la comunidad de bienes demandante y sí que, contrariamente a lo sostenido en la sentencia, la negativa a la división se basaba en causa legal. En definitiva, no puede sostenerse abuso de derecho (…)”.

Conclou el TSJC estimant el recurs de cassació, revocant la sentència del Jutjat de Primera Instància, sense imposar les costes per entendre que concorren circumstància excepcionals (art. 398.2 LEC) “al ser el primer pronunciamiento de la Sala en esta materia” (FD 6è ).

Signat. María Vázquez Bernárdez

Col. 38.934 ICAB